Un dels aspectes clau per tal de no errar en l’estratègia partidista, especialment en els sistemes polítics departits forts com el nostre, és diferenciar entre els interessos dels militants i dels votants en cada partit polític. Aquest, sol ser un error habitual, confondre les preferències polítiques d’un i altres, que porta cap a voràgines centrífugues de pèrdua de suports electorals.
Especialment en aquells partits assemblearis, és a dir, allà on són els militants qui fixen l’agenda política de la seva formació, és lògic, que els membres del partit projectin les seves preferències, ideologia i interessos a tota la formació. Però quan ho fan, és de manera egoista i individualitzada (faig aquests comentaris sense cap connotació pejorativa ni criticista cap a la militància, òbviament), i per tant, deixant en segon lloc aquelles preferències, actituds i valors del conjunt dels electors (tant reals com potencials), de la formació política en qüestió. És allò que en diem, la teoria dels grups excloents o impermeables, és a dir, quan es crea un grup, un conjunt de persones amb una hiperconnexió relacional, aquesta mateixa connexió que s’estableix, sol excloure els elements estranys o novedosos en aquell grup.
Electoralment, això és letal, i és un dels molts motius que ens ajuda a entendre perquè els partits polítics que s’organitzen de manera assembleària són els que tenen un suport electoral relatiu menor o dit d’altra manera, ens ajuda a explicar, perquè els partits amb un major suport electoral s’organitzen de manera congressual-participativa i no pas assembleària-directa.
No obstant això, alguns consideren l’assembleisme com un valor o virtud intrínseca, i en definitiva, tots aquells elements de participació directa com a positius. No entraré a fer valoracions al respecte, però sí queda clar quins són els efectes electorals d’una o altra organització, i més encara, les conseqüències político-estratègiques de la fixació de l’agenda partidista per part dels militants.
Ara bé, com es diferencia entre les preferències (tant en quantitat com en qualitat) dels militants i electors? Per tal de respondre aquesta complexa pregunta, cal entendre, el marc de catch all party en què ens movem. És a dir, davant una estratègia partidista de portes obertes en la qual, es pretén atraure al màxim número d’electors possible, més enllà inclús d’aquells que objectivament composen el cos doctrinari o corpus ideològic de la formació política en qüestió. Es tracta doncs, de la transició des dels partits de les idees fins als partits dels electors. O altrament dit, cada cop més, no són els electors els que s’adapten a la ideologia del partit, sinó la ideologia d’aquest qui s’adapta a les preferències dels ‘seus’ votants.
I si a tot això hi afegim que mentre els militants d’una força política són enormement estables, tant en quantitat com en qualitat i preferències, els votants no ho són, tenim alguns ingredients per tal d’entendre la important i vital diferenciació entre uns i altres.
Les diferències però entre uns i altres, depèn de cada partit, dels eixos (o clevages) en el què estigui instal·lat, del perfil dels seus militants i del seu grau “d’obertura” o desenvolupament del catch all party.
Tot plegat doncs, ens mostra la importància de diferenciar entre les preferències polítiques de militants i electors per tal de no errar en l’estratègia de la victòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada