divendres, 2 de juny del 2006

Referèndum vs. Eleccions (I)

Aquesta mitjanit, ha començat la campanya pel referèndum. Avui, tots els mitjans de comunicació coincideixen en qualificar d'estranya, anàloga, o particular aquesta campanya, que portarà (o no) a la ratificació del Nou Estatut per part del poble català. És raonable doncs, què ens preguntem si aquesta campanya és realment excepcional o no. Dit d'altra manera, és un referèndum diferent a unes eleccions, o bé la particularitat rau en el context polític i partidista actual? En la meva opinió, la campanya és excepcional per ambdós motius. Intentaré justificar el perquè a continuació.

Per entendre bé què significa un referèndum i la seva configuració i tradició al sistema polític i arquitectura constitucional de l'Estat Espanyol, cal fer dues reflexions prèvies. En primer lloc, la nostra pròpia cultura política, així com la pròpia tradició i sistema polític, fa que la figura del referèndum, sigui una eina excepcional en el sistema constitucional de l'estat. Per veure-ho més clar, podem comparar el nostre sistema polític amb el d'altres països, especialment aquells que s'apropen al model de democràcia de consens.

Aquesta particularitat, la democràcia de consens, és fruit d'una cultura política (d'aquí la seva importància), que prima tots aquells elements de consens, acord i cooperació i en aquest sentit, els sistemes polítics que s'hi constitueixen, s'adapten i donen resposta precisament a aquesta determinada cultura política. Els exemples més coneguts al respecte són els Estats Units i Suïssa, però n'hi ha d'altres, com ara Àustria, i amb inferioritat, el Regne Unit, França (la V República), entre d'altres. Per tant, és la cultura política d'una determinada societat (especialment la combinació entre elements de cultura de súbdit i cultura participant, utilitzant la terminologia d'Almond i Verba), que ens mostra el nivell de mecanismes de consens de la mateixa i a partir d'aquestes característiques, es configura el sistema polític, i no al inrevés, per bé que l'exemple de La República de De Gaulle és discutible.

Veiem doncs, com la cultura política espanyola i catalana té grans elements de cultura de súbdit, per sobre de la participant, fet que dificulta, quan no fa inoperatiu el mecanisme de la democràcia directa (com ara el referèndum), al nostre sistema polític. Això ens pot ajudar a entendre doncs, perquè 'no és habitual' l'ús d'aquesta eina política a l'estat.

Però a més, i com a conseqüència de la cultura política ja citada, el nostre sistema constitucional no facilita l'ús d'aquesta eina. Hom pot recordar com, durant el debat de la ponència constitucional, hi va haver un intens debat entre els ponents M.Fraga i Jordi Solé Tura, precisament sobre aquest element, la inclusió de mecanismes de democràcia directa. En el debat, Fraga defensava, de manera potser sorprenent per a alguns, la necessitat que la Constitució, inclogués més mecanismes per a potenciar el referèndum, fins i tot per sobre de la ratificació reial dels projectes legislatius, mentre que Solé Tura, precisament basant-se en la possibilitat que el poble decidís una cosa i el monarca hagués ratificat prèviament una altra, per mostrar les incompatibilitats i dificultats d'establir aquests elements a la nova carta magna.Quin va ser el resultat? tots ho hem vist, una arquitectura constitucional amb fortes limitacions pel que al referèndum es refereix.

Un altre dels aspectes importants a tenir en compte, sobretot per diferenciar un referèndum d'unes eleccions, i com a conseqüència d'aquesta arquitectura institucional, és que el referèndum, en un sistema parlamentari pivota essencialment sobre el govern. Dit d'altra manera, en el nostre sistema, en el qual una majoria parlamentària dóna suport a un govern, i és aquesta, qui aprova i promou un referèndum, conseqüentment, tot el procés d'informació a la ciutadania, mobilització i campanya, és doncs, responsabilitat del propi govern. En aquest sentit, si observem tots els referèndums que s'han celebrat al nostre país des de la Constitució del 1979 (Estatut del 1979, OTAN, TCE i ara Nou Estatut), més enllà de les posicions lògiques i campanyes dels partits polítics, el gruix de la mobilització, dels recursos i de la informació l'ha fet el govern de torn. Entre altres motius, perquè els partits polítics no tenen la suficient capacitat d'arribar a totes les llars amb allò que es sotmet a votació. No tenen els suficients recursos, ni humans ni materials.

Vet aquí la importància de la unitat del govern davant un referèndum en el marc del nostre sistema polític, quelcom poc o gens important en altres sistemes, especialment els presidencialistes, ja que si ens fixem només en els recursos destinats, el conjunt de la despesa (fruit de subvencions en la seva pràctica totalitat) dels partits polítics, no arriba ni a la meitat de la despesa que farà el govern en informar i mobilitzar a la ciutadania. A diferència d'això, en unes eleccions, són els mateixos partits polítics que han de mostrar què és el 'producte' que ells venen, mentre que en un referèndum, qui mostra el producte és el govern, i els partits només hi expressen la seva opinió al respecte.