dilluns, 4 de desembre del 2006

Eixamplar el mercat electoral (I)

Una de les conclusions, sinó la principal a la que han arribat els quadres convergents arran de l’anàlisi, i posterior definició de l’estratègia política respecte els resultats del 1N, és la necessitat d’eixamplar les bases, l’electorat i fins i tot l’ideologia o el “mercat” de Convergència i Unió de carra a les properes eleccions.


En certa manera, això representa una intenció de tornar al concepte de catch-all party, que es veu reforçat amb expressions com ara “la casa gran del catalanisme”, ben conegudes per als convergents i/o seguidors de la política a casa nostra. Una estratègia, que es contraposa amb el mapa polític català que no avança precisament cap aquesta direcció, sinó més aviat tot el contrari, cap a l’atomització del sistema de partits. Més enllà però d’analitzar el sistema de partits (objecte de discussió en aquests articles [1], [2], [3] i [4], entre altres), m’interessa aquí, l’estratègia catch-all, les seves implicacions i derivacions.

Una de les primeres confusions quan parlem de partits que es defineixen per la seva visió agregadora del electorat o partits d’electors en termes politològics, és la creença que els sistemes polítics en els quals els partits efectuen estratègies per a aconseguir un màxim número de vots possible per damunt de les fronteres ideològiques, són inevitablement, sistemes polítics majoritaris (1) o bipolars (2). El sistema polític català és un clar exemple de com es compleix la condició (1) i com no és vàlida, l’afirmació (2).

Ja des del mateix naixement, Convergència Democràtica de Catalunya (convé diferenciar aquí CDC de UDC), es va caracteritzar per ser un partit d’electors, d’al·luvió o catch-all, com es vulgui afirmar. Més enllà d’uns principis rectors més o menys clars i que marcaven la frontera del partit, tot el que hi havia dintre d’aquesta era objectiu electoral. Una frontera, enormement àmplia i que per tant, permetia competir electoralment pel vot d’un electorat molt divers entre sí, a vegades contradictori, però sempre ubicat dintre d’un marc, això sí, on gairebé tothom s’hi podia sentir còmode. L’eix vertebrador (o el principal element frontera-definitori del partit) era el catalanisme, amb tota la vaguetat i ambigüitat possible dintre d’aquest concepte. Aquest és doncs, el model de partit sobre el qual es fonamenta Convergència, un model que ha perdurat en el temps i que l’hem pogut observar al llarg dels seus 30 anys d’història.

Però per tal d’aconseguir aquest objectiu (el d’esdevenir un partit on el màxim número d’electors s’hi pugui sentir ‘còmode’) no depèn només del propi partit, sinó del seu entorn, del sistema de partits i en particular, de les estratègies de la resta de partits polítics que fan frontera amb aquest. I és precisament aquest element, el context, el que ha variat força, fins al límit d’impedir aquesta estratègia.

En les legislatures, II, III i IV, seran les legislatures del sistema de partit polític predominant, mentre que a partir de la V i fins l’actualitat, el sistema polític català ha anat canviant i amb ell, les possibilitats d’èxit de l’estratègia catch-all de CIU.

Aquest brevíssim repàs a la recent història política catalana ens demostra també, com tot i la presència de partits polítics d’electors en el sistema polític català (CIU i PSC tot i que aquest darrer, no n’és un exemple nítid i continuat), no ha derivat en cap bipolarització del sistema polític, ans al contrari, no ha impedit l’atomització d’aquest.

L’exemple de CIU ens mostra com a més, tot i els factors i decisions internes que han pogut contribuir-hi, ha segut l’entorn polític i particularment, les estratègies de la resta de partits polítics (sobretot amb l’ascens i la visibilització de l’eix esquerra dreta, fins al 1995 desaparegut gairebé per complet del debat polític del país), els qui han truncat l’estratègia clàssica convergent.


En el futur haurem de veure doncs, si o bé l’entorn, o bé el propi partit canvia per tal d’apuntalar aquesta estratègia que tants èxits i tantes victòries ha atorgat a Convergència i Unió.