dilluns, 12 de març del 2007

Militants i voluntaris als partits polítics

Si existeix algun element imprescindible (encara que no ho sembli) a tota campanya electoral, és el paper dels voluntaris. Es tracta d’aquella gent que voluntàriament (bé siguin militants, simpatitzants, etc.) dediquen part del seu temps per tal d’ajudar al seu candidat, d’una manera altruista i sense cap recompensa material a canvi. La seva tasca, sovint està infravalorada i el que és més greu, infrautilitzada. Potser vist des d’aquesta banda del atlàntic, activitats com el porta a porta, les parades de campanya al carrerrepartiment de material pel carrer i demés accions a peu de carrer estiguin en desús, el seu paper cada cop sigui més marginal en pro dels actes massius, els espots i els cartells electorals.
Ben al contrari, de la multitud d’eines a disposició dels directors de campanya, sense cap mena de dubte, la que té un grau superior d’efectivitat són precisament, totes aquelles accions a peu de carrer, de diàleg entre partit (voluntari) i ciutadà (potencial votant). Les campanyes electorals als Estats Units particularment ens mostren com tot i tenir un marge de maniobra gairebé total pel que a publicitat es refereix, el paper dels voluntaris esdevé clau, especialment en eleccions renyides o amb col·lectius determinats.
Vist des d’aquí però, aquest recurs, el capital humà a l’hora de fer campanyes electorals, està clarament molt per sota de les possibilitats reals. Quan arriba la campanya electoral, no hi ha una vertadera organització que converteixi als voluntaris en exèrcits a la cerca del vot (temàtic-sectorialitzat o bé territorialitzat). Més enllà dels mítings, poca activitat més hom pot trobar pel carrer.
I en aquest sentit, un dels elements principals de l’auto-exclusió per part dels partits d’aquest recurs, és la dicotomia (que no admet cap matís) entre militant i no militant. Els nostres partits (tots i cadascun d’ells) estan formats en base al model de partit de masses propi de principis de segle, caracteritzat per un número massiu d’afiliats (militants) que cobria amb escreix les necessitats de capital humà dels partits. No calia doncs crear cap altra figura intermèdia, més encara quan el nivell d’afiliació política del electorat (és a dir, el % de ciutadans que eren militants dels partits polítics) era més del doble del actual (3,1% a tot l’Estat actualment).
A nivell Espanyol però, a diferència del que passa a la resta d’Europa, i de manera similar a la resta de països de recent democratització, el número global de militància als partits es manté estable. Això és degut precisament al fet de la recent instauració de la democràcia, tot destacant que mentre pel que fa a la participació electoral ens estem apropant molt ràpidament a les xifres i la tendència europea-occidental (clarament a la baixa), això no és així (o si més no, no ho és clarament) pel que fa a les xifres de militància als partits. Davant aquest escenari de tendència a la baixa en la participació política (no només electoral) dels catalans, els partits (sense excepció) continuen estructurant-se en base a un model propi de les democràcies existents a Europa a principis de segle, que no permet cap altra modalitat de participació que no passi per fer-se militant.
Els militants però, representen una notable font de finançament. El percentatge dels ingressos totals dels partits procedents de les quotes dels militants és el següent: CDC (36,14%) ERC (10,17%) PP (a tot l’Estat, no té comptabilitat pròpia per a Catalunya)(8,96%) PSC (14,86%), IU (5,005%) PNV (5,62%) [Font: Informe Tribunal de Cuentas 2003. S’hi mostren només els partits que separen específicament aquest concepte en els seus comptes i que tenen representació al Congrés dels Diputats]. Una font de finançament però que aprofito per comentar (hi dedicaré articles més amplis al finançament dels partits en el futur) està en clar retrocés.
Els partits encara no han segut capaços d’adaptar la seva estructura, i sobretot, l’articulació dels voluntaris (de campanya, fonamentalment) en els seus Estatuts i òrgans interns. Això provoca una disfunció entre qui vol ajudar al candidat però que no és militant i el partit, què només està preparat per donar eines (feina, en definitiva) als militants, amb independència que aquests vulguin ser o no, voluntaris de campanya. Una adaptació que resultarà lenta però si s’aprofita bé, serà molt profitosa.