Retornant al argument de Lijphart, i a tenor de les dades aportades a l'article anterior, podem haver detectat i identificat part de la desafecció política a Catalunya. Veja'm doncs, quin és el desenvolupament teòric que el professor fa a partir de la problemàtica derivada d’aquest sistema de partits enunciat al principi. Davant aquest context de democràcies majoritàries (o model Westminster), Arend Lijphart descriu el model de democràcia de consens com al model que permet una millor articulació de les preferències polítiques dels ciutadans en societats heterogènies, que té en Suïssa i Bèlgica (agafant com a model, la constitució belga del 1970) les següents característiques:
1.- Participació en el poder executiu: grans coalicions. A diferència de les democràcies majoritàries (a concentrar el poder executiu en governs d’un sol partit i amb majoria parlamentària), el principi de consens aquí consisteix en permetre a tots els partits importants compartir en una amplia coalició el poder executiu. En el cas suís, després de la fórmula màgica establerta al 1959, el govern federal està format per 2 membres dels principals partits (Cristianodemòcrata, Socialdemòcrata i Lliberal) i 1 membre del Partit del Poble Suís, és la famosa fórmula del 2:2:2:1. A més a més, els diferents grups lingüístics de la Confederació hi són representats amb 4 o 5 germanoparlants, 1 o 2 francoparlants i tot sovint, 1 italianoparlant. Es tracta de normes informals però estrictament acomplertes. En el cas belga però, després de la reforma constitucional del 1970, s’ha convertit en obligatori que “amb excepció del primer ministre, el gabinet es composi d’un número igual de ministres francoparlants i flamencoparlants”.
2.- Separació formal i informal de poders. En el cas Suís, tot i que el Consell Federal (govern de la confederació) és elegit pel poder legislatiu, passa a ser invulnerable dels seus atacs, ja que els seus membres són elegits per un termini fix de 4 anys i segons la Constitució, el legislatiu no pot dur a terme cap vot de censura durant aquest període (un model similar per cert, és el que trobem actualment a les Illes Canàries). Aquesta separació formal de poders, fa més independents al executiu i legislatiu, a diferència dels models de Westminster on el govern predomina claríssimament. A Bèlgica en canvi, si bé es tracta d’un sistema parlamentari “a l’anglesa”, degut a que els gabinets belgues representen a àmplies però poc sòlides majories, no mantenen aquesta posició de preeminència del parlamentarisme clàssic. A això s’hi suma l’escassa durada dels governs, que mostra el domini del Parlament a la vida política belga. Es tracta d’un sistema amb una semi-separació o separació informal dels poders.
3.- Bicameralisme equilibrat i representació de la minoria. El motiu principal per tal de crear un poder legislatiu bicameral (per cert, quelcom impossible a Catalunya a tenor de la lectura literal de la Constitució Espanyola, que parla d’”assemblees legislatives”, en una clara referència a legislatius unicamerals), és el d’atorgar una especial representativitat a les minories en aquesta segona cambra. I per a que això sigui possible, calen dues condicions: que aquesta segona cambra s’esculli a través de diferents principis que els de la “cambra baixa” (1) i que aquesta tingui un poder real (2). El model suís compleix perfectament ambdós principis: mentre que la cambra baixa representa al poble suís, la cambra alta representa als cantons, en una estricta igualtat (seguint el model del Senat als EEUU). A més, ambdues cambres són perfectament simètriques pel que fa a les seves competències. En el cas belga, ambdues cambres també són simètriques, per bé que l’elecció de la cambra alta no és gaire diferent al de la cambra baixa (una minoria dels senadors són escollits pels consells provincials, de similar manera a com succeeix al Senat Espanyol).
4.- Sistemes pluripartidistes. Aquí tant pel que fa al cas suís com belga, ambdós sistemes polítics són pluripartidistes i cap dels partits s’aproxima al rang de majoritari.
5.- Sistema de partits multidimensional. En línia amb l’anterior punt, podem explicar el multipartidisme suís i belga en base a la seva heterogeneïtat i l’activació de diferents clivelles (cleavages). Per una banda, Suïssa i Bèlgica són societats plurals, dividides per diferents motius. Aquest caràcter multidimensional de les seves clivelles es reflecteix en el seu sistema de partits. És així com a Suïssa, la clivella religiosa separa als cristianodemòcrates, dels socialdemòcrates i lliberals (on aquests darrers reben el suport dels protestants i els catòlics no-practicants). En segon lloc, la clivella econòmica separa més clarament encara als socialdemòcrates dels lliberals, mentre que el Partit del Poble Suís és especialment fort entre els agricultors protestants. La llengua però, no suposa una clivella destacable, per bé que sí suposa factors diferencials a dintre dels partits i especialment, a nivell cantonal. En el cas belga, la religió (catòlica, fonamentalment) separa als practicants (socialcristians) dels no-practicants (socialdemòcrates i lliberals). Aquests dos darrers es separen també per diferències de classe, tot a l’hora que la clivella lingüística ha comportat divisions (quant no fractures) en el sí dels propis partits en forma de francoparlants i flamencoparlants.
6.- Representació proporcional. Aquest factor ha suposat també un revulsiu a l’aparició de sistemes pluripartidistes a Bèlgica i Suïssa. Val a dir però, que Lijphart fa referència als sistemes proporcionals única i exclusivament en contraposició amb els sistemes majoritaris (com el cas anglès o americà). Dit d’una altra manera, no posa com a condició que hi hagi una sistema de representació proporcional pur, sense cap altre varem modificador (com és el cas d’Israel, per exemple), sinó que parla de sistemes proporcionals en tant que no són majoritaris. Es tracta per tant, que els sistemes de partits siguin un reflex de la pluralitat (quant no divisió) de la societat. Condició que de nou, compleixen tant el cas belga com suís.
7.- Descentralització i federalisme territorial i no territorial. El model territorial suís està composat d’un govern federal relativament dèbil (el govern suís és el que gestiona un menor percentatge del total d’ingressos fiscals de tots els països de la OCDE, concretament un 26%, quant la mitjana és del 50%) i 26 governs cantonals (que ostenten la substantivitat del poder polític suís). Es tracta per tant d’un federalisme de planta territorial simètric d’àmplies atribucions competencials a les unitats federals (cantons). En el cas belga però, el federalisme no és de planta territorial, sinó lingüístico-cultural. Trobem així doncs, un Consell cultural per a la comunitat francòfona format pels diputats francoparlants d’ambdues cambres i d’un altre, per a la comunitat flamenca. Aquests grups culturals, actuen com a poder legislatiu en matèria de cultura i educació, per a les seves respectives comunitats lingüístiques (i no pas amb separació territorial).
8.- Constitució escrita i veto de la minoria. Finalment, tant Bèlgica com Suïssa tenen constitució escrita (com la enorme majoria de democràcies occidentals, a excepció del Regne Unit, Israel i Nova Zelanda), però sobretot, les seves respectives constitucions només poden ser modificades per majories qualificades. En el cas suís, les esmenes requereixen de l’aprovació de la majoria dels votants de tot el país (1), però a més, de la majoria en la majoria de cantons (2). La constitució belga en canvi, només pot ser canviada per una majoria de 2/3 a ambduescambres i si la reforma afecta a les comunitats lingüístico-culturals, és necessària també la majoria de vots a la/les comunitat/s afectada/es.
¿9?.- Democràcia directa. Una de les característiques de les democràcies majoritàries, és la manca de referèndums i més en general, de mecanismes de participació directa de la ciutadania. Una característica però matisada en el sentit que els dos paradigmes de les democràcies de Westminster, el Regne Unit i Nova Zelanda, han realitzat referèndums, particularment en el segon cas. Si ens centrem però en les democràcies de consens, observem com Suïssa és la democràcia amb major número de referèndums del món, però la sevacompanya Bèlgica, d’igual forma que el Regne Unit, només ha fet un referèndum (deixant a banda els derivats de les reformes constitucionals), per decidir sobre l’entrada a la CEE. D’aquesta manera, Lijphart considera que els elements de democràcia directa (com ara els referèndums), formen part de les democràcies directes, un eix (dimensió) diferent de la tractada aquí i que per tant, no té res a veure en la dicotomia entre democràcies majoritàries – de consens.
Aquests són els 8 elements que segons Lijphart han de complir les democràcies de consens. Intentaré abordar l'adequació catalana a aquestes condicions en més profunditat en un futur, per bé que ja he abordat aquí algun element al respecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada