El model electoral català (III): vots vs. territori?

Quan es planteja el debat sobre el model electoral català, un dels primers elements que surt a discussió és precisament el del repartiment dels diputats en relació amb el territori, la seva assignació territorial i la relació vots-diputat. I qualsevol discussió sobre aquest tema sorgeix immediatament el debat sobre la primacia dels vots (població) o del territori, en una aparent dicotomia insalvable entre igualtat de vot i equilibri territorial. Una discussió tan aparentment insalvable que esdevé la pedra angular del no-acord entre els partits polítics catalans alhora d’el·laborar la llei electoral catalana. Ens hem de plantejar doncs, si aquesta dicotomia existeix realment, i si és així, resulta insalvable o si per contra, es pot arribar a la fórmula que permeti un consens, no només entre partits sinó també entre territoris, al respecte. En aquest article, intentaré mostrar com bona part d’aquesta dicotomia no té sentit alhora de plantejar el nou sistema electoral català i per tant, és en bona part una discussió superada per la realitat demogràfica catalana.

Una qüestió prèvia és el número de circumscripcions electorals sobre les quals s’han de repartir un determinat número de diputats. En aquest sentit, un argument recurrent és el que un vot ha de  valer el mateix a tot el territori i en conseqüència, segons aquesta visió, Catalunya hauria de tenir una circumscripció única. Doncs bé, si fem un anàlisi comparat dels diferents sistemes electorals de les Comunitats Autònomes espanyoles, observarem com la fórmula de la circumscripció única és quelcom extraordinari, es més, no hi ha a Espanya cap CCAA pluriprovincial el sistema electoral de la qual sigui de circumscripció única. Fins i tot en el cas d’algunes CCAA uniprovincials (Astúries i Múrcia) el seu sistema electoral autonòmic s’ha dividit en vàries circumscripcions (3 en el cas d’Astúries i 5 en el cas de Múrcia). El mateix podríem dir a nivell de les democràcies occidentals. El model de circumscripció única és com a mínim, una fórmula extraordinàriament estranya en els sistemes electorals comparats.

La fórmula electoral establerta en la Disposició Transitòria Quarta del Estatut d’Autonomia del 1979, establia el repartiment de 85 diputats per a la circumscripció (sempre coincidint amb la província) de Barcelona, 17 a la de Girona, 15 a Lleida i 18 a Tarragona com a mínim, és a dir, obrint la possibilitat d’ampliació del número de diputats del Parlament però sempre partint d’aquests repartiment mínim del número de diputats. En percentatges, això atorga a Barcelona el 62,96% del total de diputats diputats a Barcelona, el 12,59% a Girona, 11,11% Lleida i 13,33% a Tarragona. Una infrarrepresentació del % del cens de la província de Barcelona corresponent a les primeres eleccions al Parlament (que era del 77,71% del total del cens de Catalunya) i una sobrerepresentació de Girona, Lleida i Tarragona, que comptaven llavors amb el 7,62, 6,1 i 8,56% del total del cens català de 1980, respectivament. Veiem doncs com entre les 3 províncies amb menys població, també hi ha diferències en el seu número de diputats en funció de la seva població.

Qualsevol actualització d’aquest repartiment vots-diputats (sigui quin sigui el número de circumscripcions en què es divideixi el Parlament en el futur), haurà de tenir en compte com a mínim, les variacions substancials del cens entre el 1980 (sobre el que es va projectar l’actual sistema electoral) respecte el del 2006. Al llarg d’aquests 26 anys, no només s’ha incrementat substancialment el número de catalans amb dret a vot a les eleccions al Parlament (de 4,4 a 5,3 milions) sinó el que és més important, ha canviat el seu repartiment territorial. És a dir, el percentatge sobre el total de censats de cadascuna de les províncies catalanes ha variat substancialment en els darrers 20 anys i per tant, això s’haurà de traduir amb un diferent pes dels territoris alhora de confeccionar una nova llei electoral catalana. En concret, Barcelona (província) ha passat de tenir el 77,71 (1980) al 75,01% (2006) del total del cens català, Girona ha passat del 7,62 al 9,08%, Lleida del 6,1 al 5,84% i Tarragona del 8,56 al 10,05% del total del cens català. En termes de número de parlamentaris, això significa que sigui quina sigui la llei electoral catalana que s’acabi aprovant (tant pel que fa a número de diputats com número de circumscripcions), Lleida i Barcelona hauran de perdre lleugerament pes al Parlament, mentre que Girona i Tarragona guanyaran número de diputats, atès que la població s’ha mogut en aquesta mateixa línia en el període 1980-2006. Més concertament encara, Barcelona i Lleida haurien de perdre un -2,69 i -0,26% del número de diputats, respectivament, mentre que Girona i Tarragona guanyarien un 1,46% i 1,49% de diputats, respectivament.

Fixem-nos en que aquests reajustaments del pes del territori al Parlament són en base al desplaçament real del cens i per tant, està més enllà de les percepcions subjectives del model electoral o del pes del vot, correspon a la nova realitat electoral i demogràfica catalana, i per tant, esdevé el mínim denominador que qualsevol reforma del sistema electoral català ha de contemplar, amb independència de qualsevol altra consideració. Si analitzem comparativament la distribució demogràfica del cens de manera comparada 1980 – 2006 i incorporem els canvis al nou sistema electoral català doncs, molt bona part de les discussions sobre el pes específic de cada territori perdran el seu sentit, ja que com en tantes altres ocasions, la realitat de l’evolució demogràfica superarà als interessos partidistes de cadascuna de les forces polítiques catalanes.