El negoci de les nostres dades a les xarxes socials

Cada dia, sense saber-ho, regalem milers d'euros (o dòlars, la moneda no fa la cosa) a Google, Facebook, Twitter, i altres tantes plataformes de continguts digitals o xarxes socials, en forma de dades personals. O dit d'una altra manera, les grans plataformes de continguts digitals o xarxes social sostenen el seu model de negoci bàsicament gràcies a la nostra informació privada que són capaces de captar (1), tractar (2) i posar en valor o vendre (3) de nosaltres.

Gmail és un excel·lent gestor de correu

Expliquem això en exemples. Segurament els lectors d'aquest blog tindreu un compte (o perfil) a Google, on utilitzareu algun dels seus serveis, posem per cas, Gmail o Google Maps. Gmail és un servidor de correu fantàstic, fiable i on la seva presentació gràfica dels missatges electrònics convida a utilitzar-lo com a calaix de sastre per a tota mena de correus electrònics: personals, de productes que ens interessin, laborals, etc. I tot això… gratuïtament! On està doncs el negoci per a Google, empresa amb uns beneficis bruts de 34.0001 Milions de dòlars (M$) al 2013? En els 3 punts enunciats al principi.

Gràcies a un entorn de fàcil accés i molt innovador (fórmula imprescindible per a l'èxit), Google ens genera un entorn friendly per utilitzar els seus serveis i dipositar-hi en els seus servidors els nostres correus electrònics, plens de tota mena d'informació nostra relacionada sobretot amb els nostres patrons de consum, que després seran tractats i indexats per tal de classificar-nos en base a les dades socio-demogràfiques aportades i, posteriorment, seran dades posades a la disposició dels anunciants que vulguin arribar a gent del nostre perfil mitjançant Google. Vet aquí la quadratura del cercle del negoci a la xarxa: captació, tractament i venda (o millor dit, posada a disposició) de dades personals.

Tot això però es fa en un cert context de privadesa que limita la capacitat d'extracció de dades personals nostres i, per tant, limita la velocitat de funcionament d'aquesta gallina dels ous d'or que som nosaltres mateixos. Com evitar-ho? Molt fàcil, mitjançant la integració de serveis.

GMaps permet captar dades sobre la ubicació

Seguim amb aquest mateix exemple (ús de serveis tant comuns com Gmail i Google Maps). Possiblement no ens n'haurem adonat, però quan utilitzem el servei de mapes de Google, minuts després d'haver consultat el correu a Gmail, per exemple, per tal de mirar a quanta distància està del centre de la ciutat l'hotel on anirem a passar el cap de setmana, o quan hi ha des de la feina al nou pis on ens volem mudar… ho fem logats des del mateix compte, el qual, hem utilitzat per mirar el correu. Dit d'una altra manera, Google integra les seves eines per tal que amb un sol compte puguem accedir a tots els seus serveis de manera unificada, i sobretot, garantir la traçabilitat de les dades que l'empresa obté sobre nosaltres. Així s'obtenen dos beneficis: tot allò que l'empresa no pot arribar a saber de nosaltres mitjançant un servei (en l'exemple Gmail), ho aconsegueix mitjançant un altre (Maps), i una segona característica no menor, així l'atac sobre la privadesa és per fragments (en diferents serveis) i menys frontal i més difusa, molt important en termes legals.

En el fons, el que s'estableix entre usuari i empresa quan ens registrem a una xarxa social o un proveïdor de continguts digitals és un pacte, mitjançant el qual nosaltres gaudim dels seus serveis, gairebé sempre gratuïtament i, a canvi, l'empresa té via lliure per captar, tractar i vendre les nostres dades privades en forma de publicitat.

Arribats aquí però, cal fer un parell d'aclariments, per tal de concretar conceptes i, sobretot, dissipar qualsevol dramatisme.

Què vol dir, exactament, captar (1) i tractar (2) les nostres dades personals? Mitjançant sistemes de cerca intel·ligent dels nostres correus electrònics (per seguir l'exemple), s'estableixen patrons de cerca mitjançant els quals Google capta els hàbits patrons de consum, compres amb tarja de crèdit… però també dades personals com ara l'edat, el sexe, etc…

Google personalitza els resultats de cerca

I què i per a què es venen o posen a disposició (3) dels anunciants aquestes dades? Tot anunciant vol adreçar-se al seu públic objectiu de la manera més específica possible, i per això es necessita segmentar el més i millor possible als potencials receptors de publicitat. Així doncs, si som per exemple una companyia aèria low cost que vol anunciar descomptes en vols, posem per cas, a Madrid, ens voldrem adreçar a un tipus de públic amb una edat, nivell d'estudis, d'ingressos i gustos específic, i que, recentment hagi mostrat interès per la ciutat, mitjançant correus electrònics, cerques o consultes al mapa d'aquesta. Dit d'una altra manera, no és que aquesta companyia compri arxius amb la nostra informació específica, sinó que Google (en aquest cas), ofereix publictar-se a persones que tenen interès en Madrid, seguint l'exemple. Per això més que una venda, és una posada en valor (en termes publicitaris) d'una informació personal, entre anunciant i ciutadà, però sempre sota el tallafocs, en aquest cas de Google. El mateix exemple valdria per Facebook o Twitter, per citar només dos exemples.

De fet, un fet determinant (que no suficient) per preveure si una xarxa social o un proveïdor de continguts a la xarxa (en el fons, una empresa i per tant, necessita tenir més ingressos que no pas despeses) sobreviurà o no és, precisament, si aquest sap captar, tractar i vendre dades per després oferir-les als anunciants.

Més encara, la diferència a llarg termini entre l'èxit o fracàs de dues xarxes socials rau també en el fet de fins a quin punt són capaces de captar moltes o poques dades, i per tant, el seu nivell d'ingressos en publicitat i amb ell, de beneficis. El millor exemple d'això és Facebook vs. Twitter.

Facebook és la xarxa social que més i millor segmenta

Si comparem els seus balanços financers veurem com la diferència és abismal. Mentre que Facebook acumula 3.159M$ de beneficis en els darrers tres anys, Twitter acumula, en el mateix període 919 M$ de pèrdues (i això que els seus ingressos no paren de créixer amb molta força). On està doncs, la gran diferència? Mentre que Twitter té molt poques eines per captar-nos informació personal (més enllà del correu electrònic, sexe, paraules més tuitejades o ubicació), Facebook ofereix una amplíssima plataforma (tant o més potent que Google) per captar tota mena d'informació per després tractar-la i oferir-la als anunciants (a un preu, per cert, força competitiu).