diumenge, 18 de gener del 2015

Aún queda mucho por hacer, o quan el líder del partit, és qui pitjor comunica. Anàlisi de la nova campanya del PP

Nova campanya del PP
El PP presentava divendres, la seva nova campanya "Aún queda mucho por hacer", basada en una pàgina web, 6 espots (tots de la mateixa seqüència) i un conjunt de 7 argumentaris que acompanyen als espots. Aquesta iniciativa s'emmarca exclusivament en el relat popular sobre la seva gestió a La Moncloa, i les seves idees força són gens arriscades, però on sí rau la novetat és amb una certa i tímida autocrítica, no tant en la gestió sinó, és clar, en la comunicació de l'acció de govern del govern espanyol.


Posada en escena del conjunt de 6 espots
En els espots es mostren als membres del nucli dur del PP (Mariano Rajoy, M.D. Cospedal, Carlos Floriano, Javier Arenas i Esteban González Pons), debatent al voltant d'una sala d'estar (de la Moncloa?), de manera informal, simulant una sessió de treball de cap de setmana, acompanyats de pastes i begudes, en un ambient relaxat que busca la proximitat en els detalls, fins al punt d'utilitzar molt poc maquillatge en els actors dels vídeos, i emfatitzant les tasses i begudes, reflectint calidesa i la quotidianitat. Aquesta proximitat es reforça en els valors que volen emfatitzar els 6 espots (diferents talls de la mateixa sessió): Detrás de los datos, Cercanía, Un paso más, Aciertos y desaciertos, Llegar a la gente, Voluntad de mejora, als que es suma el cover o espot representatiu/resum: Aún queda mucho por hacer.

El primer que sorprèn d'aquest conjunt de vídeos és la temàtica tractada: la millora de l'atur i l'afiliació a la seguretat social, la reforma fiscal del IRPF i una futura baixada d'impostos i, finalment, la disminució del tipus d'interès del deute públic espanyol. I és que hom es pot preguntar: són aquests els millors temes sobre els quals ha de tractar una sèrie d'espots destinats a millorar la percepció de l'obra de govern de La Moncloa? Parlar d'una reforma fiscal que només porta dies en vigor i que, per tant, encara no ha tingut conseqüències sobre les butxaques dels potencials electors, o sobre quelcom tant tècnic com la prima de risc i el tipus d'interès que paguen els bons del tresor espanyols als mercats de deute de renta fixa internacional no són, segur, els millors temes per reconnectar amb l'electorat latent (aquell qui ha deixat o pot deixar de votar al PP, en aquest cas).

Això encara resulta més paradoxal quan, qui més autocrítica fa als espots (fins al punt de provocar una reacció defensiva de M.D. Cospedal), Carlos Floriano, parla, precisament sobre un dels defectes de l'estratègia popular: quedar-se en la fredor de les xifres i les estadístiques. I això és, precisament, el que fan aquests espots, tant ben plantejats des del punt de vista de la escenografia, com pèssimament guionats des del punt de vista del relat.

Els espots mostren un altre dels riscs de fer aparèixer a la directiva del partit en un espot: els equilibris i l'autoritat. I és que tant la selecció sobre els participants (el president del PP, la secretària general i els 3 vicesecretaris generals), els seus tempos (González Pons, qui tant bé comunica, és qui menys segons parla, atès que és el menor en rang, mentre que Cospedal és, qui més apareix, seguida de Rajoy), com l'hiperlideratge del partit (Rajoy és, de molt llarg, qui més apareix, i l'únic que no és interromput per cap altre participant en el debat), encorseten la bona fórmula de la posada en escena.

Rajoy és el protagonista dels espots
Però el més paradoxal de tot plegat és que aquests espots demostren, d'una manera molt exagerada,  que, qui és el líder del partit i president del govern, Mariano Rajoy, és qui pitjor comunica, tant en forma com en contingut, dels 5 que apareixen als vídeos. Rajoy és qui més parla de tecnicismes (prima de risc) i d'exemples encara menys comprensibles (el rol d'Espanya a les cimeres del G20 al 2012 i al 2014), i fins i tot li costa reconèixer que ha fet coses contràries a les que va prometre. I vet aquí la contradicció: tota la proximitat que es vol potenciar en aquest vídeo, queda frenada per l'ús d'exemples gens proper al electorat. En el camp de les formes, la seva excessiva gesticulació, pauses que expressen dubte i l'excessiu protagonisme que té en els vídeos, fan que comuniqui pitjor que Cospedal i Floriano (Arenas i González Pons tenen un paper quasi resdiual). Tot i així, no ens ha de passar per alt un detall significatiu, quan el propi Rajoy (mostrant una educació exquisida), omple el got d'aigua a la seva secretària general, M.D. Cospedal.

Pel que fa als argumentaris, sí s'aborden altres temes com la dependència, la lluita contra la corrupció i l'atur juvenil però, precisament el fet que hagin sigut oblidats en la sessió de treball que mostren els espots diu molt poc de la proximitat que volen reflectir els dirigents populars en aquesta campanya. Això és degut, probablement, a la no-guionització dels diàlegs (que aporta tanta naturalitat com desequilibren la temàtica tracada, un clar exemple), així com a l'excessiu protagonisme de Rajoy, que resta enlloc de sumar.