dimecres, 4 de febrer del 2015

Si ja estàs al govern, no cal fer campanya (I)

Als EEUU cap candidat es faria aquesta pregunta
Quants cops haureu sentit (o fins i tot, defensat!) frases com aquesta: si ja estàs al govern (sobretot municipal) no cal fer campanya. La campanya la fas governant i sortint a la premsa cada dia. Les campanyes es fan només quan s'està a l'oposició... i moltes altres en aquest mateix sentit? En aquest article explicaré perquè afirmacions com aquestes són tant habituals com estúpides des d'un punt de vista estratègic.

Les primeres respostes que em venen al cap quan un interlocutor afirma que no cal fer campanya (com a partit, s'entén) si ja governes, són també en forma de pregunta. I és que,  per què només s'ha de fer campanya quan s'està a l'oposició? Tant summament brillant és l'estratègia (i resultats) de comunicació d'aquell govern que no li calen els resorts que dóna tota campanya electoral?

La primera paradoxa en que es troba tot partit que està al govern és veure com el poder polític (entès com a govern) d'un partit és sempre inversament proporcional al grau de satisfacció de la seva militància. Dit d'una altra manera, els militants (de base, els que vindríen a ser els voluntaris en la política anglosaxona) dels partits quan estan en una situació d'oposició, senten una molt major proximitat, implicació, participació, identificació, motivació i capacitat de defensar els postulats del partit, que no pas els que estan en una situació de govern.

Les campanyes serveixen per visibilitzar un candidat
Recordem que campanya electoral s'entén com el conjunt d'accions fetes per una organització política per tal d'aconseguir el màxim número de suports possibles, bé sigui a una decisió, o a unes eleccions, i és en aquest doble sentit en el que les campanyes electorals són tant útils a nivell intern (militància) com extern (electorat propi o potencial).

Una campanya electoral quan s'està al govern ha de servir en primer terme doncs, per tal d'apropar, donar arguments, fer partícipis i convèncer als propis militants de l'acció de govern, ja que només amb una motivació de la militància elevada, aquests podran fer de voluntaris, més enllà del pagament de la quota anual del partit. Com és llògic, quan més (i més aviat) aconseguim una elevada moral de tropa, millor funcionarà el nostre exèrcit (tant se val si ens referim al digital o al físic-presencial).

De fet, tota campanya electoral té dues fases molt clarament marcades: la fase del convenciment (1), i la de la mobilització (2). La primera fase, que s'estén des de l'inici de la campanya fins a les 3-6 setmanes abans de les eleccions, té com a objectiu convèncer a nous votants (latents o potencials) i conservar els votants propis, mentre que la segona fase, té com a objectiu mobilitzar el votant ja convençut (aconseguit). Això és així degut al nostre propi comportament psico-social (i tant estudiat en el màrqueting), mitjançant el qual, quants més impactes rebem sobre un determinat producte o ítem (en aquest cas, eleccions) més difícil ens és canviar la opinió que hi tenim formada sobre el mateix. És així com la nostra ment, a mesura que s'apropa la data de les eleccions, està més bombardejada sobre les mateixes i, per tant, es tanca en sí mateixa, fent-se menys permeable a nous impactes electorals. És per això que hi ha un moment en el calendari de campanya que els esforços destinats a convèncer tenen una rendibilitat marginal molt decreixent i, per tant, és molt més òptim mobilitzar als propis, que no pas convèncer als votants potencials.

Els votants indecisos també tenen preferències de vot
Arribats aquí cal fer un aclariment sobre els votants indecisos. I és que no podem confondre els votants que no tenen decidit a qui votaran (1), respecte els votants que no tenen decidit si aniran o no a votar però sí tenen més o menys clar per qui ho farien, si hi van (2). De fet, un dels principals motius pels quals els sondejos d'opinió són tant cars (a banda dels costos de tenir un mostreig representatiu i per tant, aconseguir l'opinió telefònica, posem per cas, del mateix % de joves que a la població que volem analitzar) és, precisament, per les enormes dificultats per tal que els ciutadans revelin les seves preferències polítiques, i d'aquí la inflació de la quota dels votants indecisos. En conseqüència, quan veiem votants indecisos en una enquesta, hem de pensar molt més en votants que no tenen decidit si aniran o no a votar, que no pas votants que no saben a qui votar.

Aquest esquema de dos fases de tota campanya electoral (convenciment i mobilització) és, per tant, plenament aplicable tant a contextos de govern com d'oposició, no hi havent-hi més diferència (cara als militants i votants potencials) que la nostra pròpia percepció, sovint massa còmoda i plena de prejudicis, quan s'està al govern.